Havíem llegit que els diumenges a Tokyo s’ha d’anar a Harajuku. Aquest és el dia de la setmana en que es reuneixen els adolescents extravagants en aquesta zona de la ciutat.
Després d’un abundant esmorzar al buffet de l’hotel, hem agafat la línia JR Yamanote Line directes fins l’estació de Harajuku.
Eren les 9h i encara no hi havia massa ambient, així que hem aprofitar per entrar al parc Yoyogi-Koen i visitar el preciós santuari xintoista Meiji-jinju, considerat un dels més impressionants del món, que es troba enmig del parc.
El passeig per Yoyogi-Koen, sota l’ombra dels altíssims arbres i creuant diversos torii, resulta molt agradable (tot i l’extrema xafugor que ja fa a aquestes hores el matí!).
Ja de nou als voltants de l’estació de Harajuku començava a haver-hi força gent, sobretot noies molt jovenetes vestides i pentinades de manera estrafulària…
Aquí vénen a fer-se veure i a passejar o comprar per Takeshima-dori i els carrerons del voltant, replets de botigues de roba de segona ma i de frikades, establiments de creps i gelats, … inclús supermercats amb tot tipus de cosmètica i estètica per a noies; vaja, un “sin fin” de productes a l’estil japonès.
Ens hem quedat una estona observant la desfilada de gent pel carrer i també hem aprofitat per entrar a algunes botigues a comprar cosetes per portar a Barcelona.
I ja cap el migdia hem entrat a un izakaya a fer una cerveseta i picar alguna cosa. La cervesa és molt cara aquí! Però amb la calor que fa, és irresistible… 😉
Al sortir hem caminat fins trobar-nos amb Omotesando, una àmplia avinguda bordejada d’arbres i plena de botigues de marca, cafès i locals més chics, amb un ambient més pijet (i gent més adulta).
Direcció a Shibuya hem pujat de nou caminant fins l’estació de Harajuku i hem passat pels voltants del Yoyogi-Koen, on hem tornat a veure punkies i lolitas a la zona de Jingu-bashi.
El passeig des d’aquí fins el famós encreuament de Shibuya és molt agradable, passant pel carrer comercial Koen-dori.
A mida que ens acostàvem a Hachiko anàvem veient més i més gent…
En una de les cantonades estaven fent una espècie de concert a l’aire lliure. Eren tres nenes vestides de col·legiades cantant, i un abundant públic masculí adorant-les, saltant i cantant amb elles seguint el ritme de la música i movent els braços eufòricament. Realment curiós!! I enmig del carrer.
A l’arribar a l’encreuament de Shibuya (Hachiko) ens hem quedat una estona observant la multitud de gent creuant els famosos passos de peatons (en totes direccions), que uneixen els alts gratacels amb centres comercials, botigues, locals de menjar ràpid, izakayas i restaurants per tots els gustos. És el centre de la ciutat; aquí hi ha de tot! I gent per a tot arreu.
Hem entrat al centre comercial Shibuya 109 (amb 10 plantes de botigues de roba) i hem hagut de marxar al cap de poca estona perquè estava tant a rebentar de gent que inclús s’havia de fer cua per a pujar i baixar les escales mecàniques!
Havíem llegit que al carreró peatonal Supeinzaka (també anomenat Spain Slope), que es troba molt a prop de Hachiko, trobaríem restaurants xulos, però la majoria eren italians o espanyols.
Nosaltres volíem menjar japonès i gaudir dels genials aliments que ens ofereix aquest país… així que hem acabat a un local (el típic bar pepe) on ens hem fet uns noodles en sopa de miso amb verduretes, gambes i ou cru. Deliciós!
Després de dinar s’ha posat a ploure i hem aprofitat per anar a l’hotel a descansar una estona, i cap a les 19h ja tornàvem a sortir; aquest cop, hem agafat el metro fins a Roppongi.
Aquesta és una zona de clubs, bars i putes on és fàcil trobar-se amb grups de negres (que imposen) i que t’animen per a que entris als seus locals… Un lloc ideal per sortir de festa, tot i que l’ambient és bastant guiri. Personalment no ens ha agradat gaire.
Hem caminat fins el complex de Roppongi Hills, on hem pujat a dalt de tot de la Mori Tower, on es troba l’observatori Tokyo City View, pel que cobren 1500 Y d’entrada! I un cop a dalt, les vistes són xules (360º) però no valen el preu de l’entrada… (i mira que jo sóc amant de les vistes!). Principalment destaquen les vistes a la Tokyo Tower, el pont Rainbow i la torre SkyTree.
L’entrada al Tokyo City View també et permet entrar al Museu d’Art que està al costat del mirador, i també disposa d’un restaurant amb vistes panoràmiques (i caríssim, clar).
Cap a les 21h ja estàvem afamats i cansats. Teníem un bon plan per sopar per això! Caminant una estoneta més per l’Av.Roppongi ens trobem amb el restaurant Gonpachi, famós perquè va ser escenari d’una escena de la pel·lícula de Kill Bill.
El lloc és molt més petit del que sembla a la pel·lícula, però igualment és molt xulo, i està igual! És un restaurant amb bona música i molt bon menjar, on es poden trobar uramakis (com el de spicy tuna) i altre tipus de cuina japonesa moderna. Ens han tractat súper bé, i no és massa car 🙂
Un dels cambrers, l’Antonio, és un noi marroquí que porta 3 anys vivint a Japó. Ens ha explicat com és la vida aquí… que treballen tot el dia i que són molt tancats, pel que costa fer amics. L’idioma varia segons amb qui et relacionis (família, amics, clients, companys de feina, ….) i ens ha fent cinc cèntims de la seva vida. Visita la seva web si tens pensat anar de viatge al Marroc 😉
A l’arribar a l’hotel (passades les 00h!) hem vist un camió dels bombers just a l’entrada, i força gent en pijama a la recepció. Resulta que hi ha hagut un incendi i els havien desallotjat a tots per seguretat. Per sort, no ha passat res, i mentre esperàvem a que ens deixessin pujar a l’habitació hem estat xerrant amb una parella encantadora de catalans. Llàstima no haver-los conegut abans! I és que demà ja marxem de Tokyo i comencem la nostra ruta pel país!
Leave A Reply