Kamakura i Yokohama

Avui és el nostre aniversari! Després d’11 anys junts, aquest cop el celebrarem a Japó de visita per Kamakura i Yokohama.

Ens hem llevat a les 6h i poc més tard de les 7h hem sortit de l’hotel cap a l’estació de JR Hamamatsucho. Avui activem el Japan Rail Pass (JRP a partir d’ara), que el vam comprar per a dues setmanes, i ens servirà fins marxar cap a les illes Yaeyama.

Per arribar a Kamakura des de Tokyo, cal agafar la JR Yokosuka Line.

Nosaltres hem hagut d’anar prèviament a Shinagawa Station per a fer el transbord, i al tren hem aprofitat per esmorzar un sandvitx i un cafè dels de les vending machines (força bo, per cert!).

En 1 horeta ja estàvem a l’estació de Kita-Kamakura, des d’on hem iniciat la visita per l’antiga capital de Japó. Eren les 8:30h i quasi no hi havia ningú! 🙂

La ruta que hem seguit és la que es recomana a diversos llocs: començar des de Kita-Kamakura Station i visitar els diferents temples i santuaris d’interès fins arribar al centre de la ciutat, on es troba l’estació de Kamakura. Abans de marxar, no perdre’s la visita al Daibutsu (Gran Buda) i el temple Hasedera, als que s’hi pot accedir en bus o metro des del centre de la ciutat.

Així doncs, el primer que hem vist ha estat el temple Engaku-ji, preciós, situat tot just a la sortida de l’estació de Kita-Kamakura.

Aquest és un dels cinc principals temples zen de Kamakura i està format per diverses sales envoltades de vegetació, creant espais encantadors. Es pot pujar fins la campana ogané (a 15 minuts caminant), on hi ha una casa de te on es poden provar uns dolços japonesos o beure sake dolç (amazake) i/o arribar fins al final del temple, on es troba la sala Shariden, el millor exponent d’arquitectura zen d’estil xinès, el qual consagra una dent de buda, considerat un tresor nacional.

Portàvem només uns minuts caminant quan hem començat a suar… i és que avui fa un sol radiant i la temperatura a les 9h del matí ja era de 30ºC! El problema és la humitat, que fa que la roba es quedi xopa de seguida. Sort que hi ha vending machines per a tot arreu amb aigua ben fresqueta…

De nou a la carretera que voreja la via del tren, hem caminat fins el temple Kencho-ji, el número 1 dels cinc grans temples zen de Kamakura. Es compsa de diversos subtemples, on destaca la Batsuden (sala del Buda) i el preciós jardí zen que hi ha darrera la Hojo (sala principal del temple), dissenyat pel mestre Zen Muso Kokushi.

Tot i que nosaltres no hem pogut fer-ho (degut a la calor), si se segueix el camí per unes escales empinades, s’arriba al santuari de Hansobo, situat en un entorn preciós (però, pel que vaig llegir, difícil de trobar!). Des d’aquí es pot veure la muntanya Fuji en dies clars. I, si es puja encara més (uns 5min), s’arriba a un segon mirador amb boniques vistes de tot el recinte del temple i la ciutat de Kamakura.

La següent visita l’hem fet al santuari Tsurugaoka Hachimangu, el més important de Kamakura.

Al costat de la porta d’entrada (torii), com a tot temple xintoista, hi trobem una font per a purificar-nos abans d’entrar seguint el ritual Misogi.

El procediment de purificació es bastant simple: Es “netegen” les mans utilitzant una de les cassoletes: primer s’agafa la cassoleta amb la ma dreta, es recull aigua de la font i s’aboca sobre la ma esquerra deixant-la caure sobre la base de la font; després es realitza el mateix procés amb l’altra ma, i finalment es “neteja” la boca de manera similar (sense empassar!).

Una vegada purificats, els xintoistes s’acosten a l’altar, fan un parell de reverències, la seva oració i ja estan llestos per entrar.

A la foto es veu el Lluís fent el seu ritual particular 😉

Ens trobem a dalt de tot del santuari, on hi ha la sala principal. Si hi entrem, podem veure alguns japonesos resant. Ja havia llegit que, tot i no ser practicants, és molt comú entre els japonesos anar als temples o santuaris a demanar qualsevol cosa (salut, amor, fills, diners, …).

Des d’aquí es pot anar baixant per les escales principals del santuari (plenes de gent) o bé per a caminets alternatius que passen per petits estanys de lotus.

Un passeig molt agradable fins arribar l’Avinguda Wakamiya (que constitueix el centre de la ciutat de Kamakura) passant per diversos torii.

Aquesta avinguda és el carrer principal de Kamakura. Aquí i als carrerons del costat és on hi ha tot l’ambient de la ciutat i on es troben les botigues de dolços, gelats, roba, artesania,… algun bar per a provar les cerveses típiques de la zona (Ji-beer o Shonan beer) i diversos restaurants. Eren les 12h quan entràvem a menjar uns gyoza i uns noodels boníssims mentre se’ns assecava la roba i descansàvem una estona. Una parada completament necessària després d’una bona caminata sota la solana infernal 😉

Amb les piles recarregades i després de fer-nos un gelat de te verd a una de les paradetes del carrer, hem arribat a l’estació de Kamakura. L’opció més còmode per arribar al Daibutsu és agafar un bus des d’aquí, però com que no hi havia informació en anglès, hem preguntat a un noi que hi havia per allà i ens ha indicat que el bus nº4 ens deixaria just davant del Gran Buda. Encantador, ha pujat amb nosaltres i ens ha acompanyat durant tot el trajecte, indicant-nos la parada on havíem de baixar. No sé si ell volia fer aquest mateix trajecte, però no m’estranyaria que l’hagués fet només per guiar-nos! Els japonesos són així; atents i implicats, disposats a ajudar-te en el que faci falta. Així resulta molt fàcil viatjar per Japó 😉

A l’arribar al Daibutsu, després de pagar els 300Y de l’entrada, hem al·lucinat! Ja ens esperàvem veure un Gran Buda, però és realment enorme! Una estàtua de bronze impressionant que medeix 13,35 metres i pesa 850 tonelades. Resulta que inicialment es trobava a l’interior del temple però aquest va ser arrassat diverses vegades per tifons i van decidir deixar-lo a l’aire lliure.

Des d’aquí hem baixat xino xano per la carretera principal en direcció a l’estació de metro (Hase Station), i a uns 10 minuts caminant ens trobàvem amb el temple Hasedera, famós per l’estàtua de Kannon (la deessa de la misericòrdia) que alberga al seu interior, una estàtua daurada amb 11 caps i de 9,18 metres d’altura.

Rodejat d’un preciós jardí, on hi ha una misteriosa cova, per accedir a la sala principal es puja per unes escales plenes petites estàtues Jizo, que representen les ànimes dels nens que no han arribat mai a néixer (per abortament).

Al costat de la sala Kannon-do (a dalt de tot) hi ha un mirador amb vistes sobre la badia de Kamakura i un petit restaurant on saborejar dolços japonesos, entre d’altres menjars típics, mentre es gaudeix de la posta de sol.

Tot i estar completament xops (ha estat la màxima suada que he patit mai!), el Hasedera és el temple que més m’ha agradat de Kamakura.

Ens hem comprat un refresc i hem baixat fins l’estació de Hase, situada a 5 minuts caminant del temple per la carretera principal.

Com que el JRP no inclou aquesta línia de metro, hem utilitzat la Suica (ja que és vàlida a tot el país).

Va de conya perquè no t’has de preocupar d’anar comprant els bitllets cada vegada.

De Hase Station fins a Kamakura Station, on hem agafat de nou la JR Yokosuka Line (que porta directe al centre de Tokyo) passant per Yokohama. Aquesta és la segona ciutat més gran de Japó. Molt dinàmica, però també molt més tranquil·la que Tokyo, val la pena fer una parada i passejar pel passeig marítim fins arribar al famós barri de Chinatown.

Des de l’estació principal de Yokohama hem agafat la línia de tren local (Minatomirai Line) fins a Nihon-odori Station. Ens hem saltat l’atracció turística principal del districte de Minato Mirai (la Landmark Tower, amb un mirador a la planta 69 de l’edifici) per anar directament al moll Osanbashi Pier, amb 400 metres de passeig, un dels millors llocs de Yokohama per gaudir de vistes de l’skyline de la ciutat mentre es ponia el sol.

Hem fet un agradable passeig pel Yamashita Koen i els seus 700 metres de passeig marítim, on es troba la Marine Tower, un dels fars continentals més alts del món (106m), que també disposa d’un mirador. Aquí ens hi hem quedat una bona estona descansant mentre ens refrescàvem amb l’aire acondicionat 😉

Ja de nit, hem anat a deambular per Chinatown, un barri xinès autèntic i molt animat, amb aromes de Beijing en carrers estrets i pintorescs que disposen de tot tipus de botigues i uns 400 establiments de menjar. A aquestes hores ja hi començava a haver-hi moviment, fet que encara resulta més autèntic 🙂

Després de menjar alguna cosa, hem agafat el tren de tornada cap a Tokyo. Arribàvem cap a les 21h a l’hotel després d’un dia molt complet i esgotador… però ha valgut la pena! I per acabar-ho d’arrodonir, hem pogut gaudir de focs artificials des de la finestra de l’habitació. Aquí són frikis inclús en això! Els focs artificials feien formes de paraigües, estrelles, cors … i fins i tot la bandera de Japó!

Avui ens ha passat un parell de vegades una cosa força curiosa. En una d’elles, hem entrat a una botiga de dolços i hem preguntat si un dels mochis que venien era de te verd. Després de molt rumiar-s’ho, la dependenta ens ha dit que sí. I resulta que era de mongeta verda, que aquí se’n menja molt també (i que per cert, també estava molt bo). La curiositat és que ens hem adonat que als japonesos no els agrada dir que “no”. Encara que no ho sàpiguen, en comptes de dir “no ho sé” o directament “no”, prefereixen seguir-te el rotllo i fer-te un amable somriure… Així doncs, les preguntes mai les hem de fer del tipus “aquest mochi és de te verd?” perquè encara que no ho sigui et diran que sí. Hauríem d’haver preguntat: “de què és aquest mochi?”, llavors potser ens hagués pogut respondre “de mongeta verda”… o ves a saber! jeje

I és que són així en tot. Quan vols saber on ets, per exemple, no pots preguntar “estic aquí?” (senyalant el mapa), perquè segurament et diran que sí. S’ha de preguntar directament “on estic?”. Tot i que encara que no ho sàpiguen, et senyalaran un lloc equivocat abans de dir-te que no ho saben. Al final t’hi acostumes i resulta inclús divertit 😉